Veler Atlantic

Història dels velers Classe  J

 

A qui no li agraden unes fines línies? No, no, no pensin malament, aquesta entrada no va per on veler clásicoustedes pensen, aquests traçats, més o menys corbs, no tenen cabuda avui aquí. Em proposo explicar, a grans trets, la història d'un grup de vaixells que van fer, i alguns encara són, història de la vela: els classe J.   Allà pels anys 30 del passat segle, un grup reduït de vaixells, només 10 (sis construïts als Estats Units i quatre a Gran Bretanya), van competir durant vuit curts anys i van disputar 3 Copa Amèrica; totes les van guanyar els cavallers "yankees" del New York Yacht Club, escrivint les pàgines més glorioses de les regates a vela. Eren temps en què la tecnologia i l'estètica es trobaven en un sublim equilibri.   Els estudis de hidrodinàmica estaven encara en "bolquers" i es pensava que la millor manera per a un casc era la d'un peix, amb gruixuda cap i llarga cua. La proa ampla evitava clavar-se en les ones i la popa estreta evitava els remolins deixats en el deixant. La màniga màxima es trobava a un terç de la proa.   En 1.848, el gran arquitecte naval anglès, john Scott Russell, proposar just el contrari al disseny tradicional de l'època, oferint proes afilades i popes àmplies. Els armadors no ho tenien molt clar, però tres anys després la goleta "Amèrica", va ser construïda segons aquest nou principi, aclarint els dubtes que encara quedaven sobre l'efectivitat d'aquesta nova forma per als cascos, però aquesta serà una altra història.   En els següents 40 anys es va optimitzar la forma dels cascos per reduir l'obra viva i per tant el fregament per fricció, però les quilles encara eren llargues de proa a popa i de poc calat.